prova

[peŋkéɾa] subst . f . Carxofera  Cynara scolymus .   ETIM: derivat de penca . vegeu penca penquera

penques [péŋka] subst . f . 1 . Nom aplicat a les fulles, tiges, branques o pecíols grossos i carnosos de certes plantes; la part més carnosa de la fulla de certes plantes, adherida o més pròxima al tronc. cast. penca . 2 . Fulla de card, fulla d’una penquera o carxofer bord Cynara scolymus; fulla bulbosa de la carxofera. cast.: cardo .  3 . Tira ampla i relativament gruixuda que hom treu d'alguna cosa. Una penca de cansalada;  part llarga i ampla de l'abadejo quan es ven.  ETIM.: d'origen incert, potser d'un primitiu fulla pe (d) enca , derivació de pes , pedis 'peu', ja que les penques solen sortir directament del peu; o del llatí * penĭca , ‘coa’, derivat de penis , segons G. de Diego. NOTA: La penca és un ingredient molt emprat a la gastronomia d'Oliva: amb l'arròs caldós, amb l'arròs al forn, amb els fideus, en salmorra… vegeu penquera

[mostós] mostosa (f.) [mostóza] adj . 1 . Abundant de most (sentit original).  cast. mostoso .  2 . Untat o brut de suc o pasta enganxosa. ex: No em toques *en eixes mans mostoses! cast. viscoso, pegajoso. 3 .  esgrogueït  Que ja no està net. ex: Tens el coll de la camisa una miqueta mostós. 4 . Desgastat, deteriorat o deslluït una mica pel temps o l'ús. ex: Només porta a Càritas roba mostosa. cast.;  ajado, desgastado. ETIM: del llatí mŭstu 'Suc del raïm abans de fermentar' amb el prefix - ós 'amb la semblança, amb la qualitat de'. MCGM

[mastɾuɲát] mastrunyada (f.) [mastɾuɲá]  adj . Deteriorat o deslluït pel temps o l'ús. cast. ajado, deslucido; gastado, comido. ex: Portava un *tratge mastrunyat. ETIM: per evolució del participi de passat de mastullar 'rosegar fent soroll amb les dents, especialment el bestiar' (sentit original), del llatí * mastucŭlare , var. per canvi de sufix de * masticŭlare , derivat dim. de mastĭcare ‘mastegar’. [mastuʎáɾ]> [mastɾuʎáɾ] (variació formal)> [mastɾuɲáɾ] (confusió de plalatals). MCGM

[peβɾeɾéɾa]  pimentonera, pebrera, pebrer, pebroter   subst .  f . Planta solanàcia Capsicum annuum  el fruit de la qual és la pebrera . cast. pimentera, pimentero. ETIM: de pebrera , que, com que ja porta el sufix - era (que significa 'orígen' o 'conjunt de') lexicalitzat, el torna a repetir. vegeu pebrera pebrerera

[ ʎ aká] subst . f . 1 . Taca molt aparent. ex: Duia ana llacada en tota la corbata. cast.: manchurrón, lamparón. 2 . Llot que deixa una riuada en retirar-se dels camps inundats.  3 . Massa molt fina de calç o guix, o de calç barrejada amb arena, o de guix amb terra, que servix per a emblanquinar o per a unir pedres o filades de rajoles. cast. lechada . ETIM: derivat de llaca 'Fang que deixa la pluja als camps'. vegeu llacar

[ ʎ aká ɾ ] v . 1 . tr. i pron . Tacar, embrutar amb taques.  ex: Es va llacar tota la camisa. cast .: manchar 2. loc . verbal Estar o anar llacat : dur taques, estar brut.  ex: Anava com tot llacat, com un miserable.  ETIM: del llatí lacus 'llac' per analogia amb la forma circular irregular dels llacs. MCGM

[peβɾéɾa]   subst . f . 1 . Pebrer, planta que fa els pebres (sentit original). cast. pimentero pimentó, pebre, pebrot, bajoca  2 .   Fruit de la pebrerera, planta solanàcia del gènere Capsicum ; l'espècie més coneguda és el Capsicum annuum , els fruits de la qual són allargats i de color roig o verd, i blanc quan no són ben madurs. ex: Mare! Faràs pebreres en *samorra? cast.  pimiento, ají . 3 . fig . Nas gros.  ex: Quina pebrera tenia! Te'n recordes d'això? 4 . Recipient destinat a tindre-hi el pebre o pólvora de condiment. cast. pimentera . malnom d'Oliva ETIM: del llatí pĭpĕre , fruit de diferents plantes piperàcies orientals del gènere Piper, generalment de gust picant, que s'importava en l'edat mitjana i servia com a condiment i en aplicacions medicinals. El sufix - era és la marca del sentit original, que expressa conjunt de . NOTA: La cuina d'Oliva l'empra en tota una gama de plats: les pebreres farcides, l'espencat, e...

[taβóʎ]   1 . subst . m . Fruit, verdura o llegum immadur. ex: No et menges això, dona! No veus que és un taboll? 2 . tabolla (f.)  [taβóʎa]   adj . Mig madur; que ja comença a prendre color de maduresa.  ex: Era una figa tabolla. cast:  enverado. 3 . subst . i adj . fig . Curt de trellat (de seny), groller, descortés. ex: Mé, quin taboll! Feu-lo callar! ETIM: potser confluència de mots de l'àrab vulgar dels moriscos valencians, especialment de l'arrel habal 'rendir, aclaparar', amb possible influx de batollar 'fer caure la fruita madura'.  diàleg dels informants:  –I un tio trompo és un tio taboll també, no?  –i eixe és un taboll per a descriure algú amb poques llums...  MCGM, JDMM, JBM, RMS

[ataβoʎáɾ] v . 1 . tr . Entrar en color la fruita en madurar, especialment les figues.  ex: Ja veus com el sol atabolla les figues. 2 . pron . Prendre color, entrar en color per l'exposició al sol o per excés de calor.  ex: Només li pega el sol, s'atabolla. 3 . fig . Adormir-se per efecte de la calor. ex: A les cinc del matí es va atabollar. ETIM:  derivat regressiu de  taboll . NOTA: Popularment se sol amprar indistintament  tabollar  i  atabollar .  vegeu tabollar MAFS, MML, JDMM, CMN, RMS

[taβoʎát] tabollada (f.)  [taβoʎá]  adj . 1 . Entrat en color o a mig madurar. ex: Mira, veus aquelles figues? Ja estan tabollades. 2 . fig . Sense sentit o mig mort. ex: El pobre estava tabollat i ben tabollat! 3 . Colrat pel sol. ex: Es veu que véns de la mar. Estàs tabolladet! 4 . fig . A punt de rematar, ja dominat (un treball o una tasca). ex: Açò ho tenim ja ben atabollat.  5 . fig . Adormit amb força. ex: S'ha quedat ben atabollat.  ETIM: des del participi de passat del verb tabollar . vegeu taboll ,  tabollar MML, JDMM, CMN, RMS

[taβoʎáɾ] v . 1 . tr . Masegar, sotmetre a colps, a pressions. ex: Tabolla ben tabollat el polp i voràs que bo que estarà! 2 . tr . Agredir amb colps fins quasi a la inconsciència tot deixant marques físiques ben visibles. ex: Quan el vaig vore en terra, estava ben tabollat! 3 . escalivar tr . Sotmetre alguns llegums al foc fins coure'ls i reblanir-los. ex:  L'*albargina i la pebrera abans d'espencar-les, les tabollem, no? ETIM:  derivat regressiu de taboll . NOTA: Popularment se sol amprar indistintament tabollar i atabollar .  vegeu taboll ,  atabollar CMN

[aspenkát] esgarrat , esgarradet, escalivada   subst . m . Plat culinari confegit amb pebreres roges (o verdes) i albergines torrades (atabollades) al foc (a la brasa), al forn o a la planxa, fetes a trossos, adobades amb oli d'oliva i acompanyades amb all cru i abadejo. ETIM: des del participi de passat del verb espencar ' esqueixar i arrabassar una branca' en cast.   desgajar. vegeu pebrera , *albargina , tabollar diàleg dels informants: – *Albargina i pebreres roges i verdes. Cuites al forn o a la brasa. És lleva la pell i les llavors de les pebreres i s'esgarra per a mesclar-ho. – 2 pebres rojos, 1 albergina, oli d'oliva, abadejo (opcional) Ou dur (opcional) – Es diu esgarrat/esgarradet a l'aspencat que du baejo? Hi ha qui s'ho mescla amb tonyineta o ou dur  amb oli i *baejo *asgarraet molt xicotet. – Per a l'espencat, el més necessari és la pebrera i l'albergínia. Hi ha gent que posa ceba, tomaca o un allet també. A més si posem...

Carabassa m'han donat,  m'han donat!  Jo l'he presa per meló,   per meló!  Més m'estime carabassa  que deu cèntims de sabó  i dormir en la presó! MAFS

florit (font: Elena Martín) [floɾít] floridura 1 . subst . m . Nom aplicat a diversos micromicets saprofítics, especial-ment ficomicets de la família de les mucoràcies i deuteromicets, que es fan sobre diversos substrats orgànics, formant-hi una capa cotonosa;  capa de vegetacions criptogàmiques, a manera de polseta o borrissol, que es formen damunt la superfície d'un cos. ex: Aquella paret tan humida estava plena de florit. cast.   moho. 2. adj.  florida (f.) [floɾíða] Que té floridura.  ex: No veus eixos pelets negres? Este pa està florit, home!  cast. mohoso, enmohecido. ETIM: derivat del participi de passat de florir . vegeu florir

[ floɾíɾ ] v . 1 . intr . Fer flor les plantes.  ex: Els cirerers han florit massa prompte. 2 . intr . Aparéixer les flors.  ex: Ja florix la primavera. 3 . intr . fig . Prosperar, estar en ple vigor. ex: Estic content. El negoci ha florit. cast: florecer   4 . pron . Cobrir-se de floridura. ex: Posa al sol eixa tela o sinó es florirà. cast. enmohecerse .  5 . tr . Cobrir de floridura; fer eixir floridura. ex: Si no bufa el vent, la humitat farà florir les taronges. cast. enmohecer .  ETIM: del llatí tardà florīre des del llatí clàssic florēre ,  mat. sign.  

[malváɾ] possible castellanisme fer malbé, malejar   v .  1 . tr . Fer perdre, fer minvar, la bondat o bonesa d'algú o d'alguna cosa.  ex: Tot va ser ajuntar-se *en ell i el va malvar. 2 . tr , i pron .  Adulterar o empitjorar les condicions d'algun objecte, especialment comestible.  ex: La mel es malva *en la saliva. cast: malvar, malear ETIM: derivat regressiu de malvat , del llatí vulgar malifatius 'desgraciat', comp. de malus 'dolent' i fatum 'destí', que donà l'ant. malvatz , cas recte de la declinació, influït pels participis en - at , - ada. vegeu Llançar a perdre

[templát]  templada (f.) [templá]  possible castellanisme  adj .  1 . Temperat (sentit original). cast. templado . trempat, eixerit   2 . m . Valent, animós; atractiu, ple de de potències (intel·lectuals o físiques). ex: No havia vist mai un xic tan templat. Es casaria *en ell! cast. gallardo, animoso. ETIM: del llatí temperatu participi de passat de temperāre 'moderar, temperar'; de la idea d'equilibrar i vigoritzar el cos humà passà a tenir altres aplicacions als metalls, vidre, etc. per designar-ne la bona consistència, la bona disposició. NOTA: A 2 l'ús en masculí va lligat a la marca semàntica del model de masculinitat tradicional: força equilibrada, bon caràcter, salut i bellesa masculina.  

[beneít] beneïda (f.) adj . i subst . 1 . Que ha rebut benedicció. cast.: bendito .  beneit (beneita) 2 . Persona molt bona, tota de Déu.  ex: Era un beneït que no tenia mai res. Tot *lo seu era per als pobres. 3 . Persona ingènua.  ex: Ai, beneït! Te a peguen com volen! 4 . Curt d'enteniment. ex: Els beneïts solen ser bones persones. cast. tonto . ETIM: del llatí  bĕnĕdĭctu , mat. sign. || 2, 3, 4, que es va convertir en * bĕndĭctu ,* benectu,  * beneitu, beneit (forma comuna en català) .  Per altra part el mateix participi llatí seguí una altra evolució, conservant la ĕ protònica i convertint-se la ĭ en ī per influència de l'infinitiu benedīcere, d'on resultaren les etapes *benedīttu,  benesit, beneït.  Esta darrera forma és la que perdura com a participi verbal; en català general  beneit  ja no té valor verbal, sinó purament nominal. Fins un cert temps es vare...

[maléјt] maleita (f.) [maléјta]  adj . 1 . Objecte de maledicció (sentit original).  cast. maldito   2 . Referit a una persona: malèvol, malvat, cruel; irritat o irritable fàcilment. ex: Era un home sense cor. Molt maleit. cast.: malo, malévolo; malvado, cruel; rabioso, furioso. 3 . Referit a un infant: entremaliat, roín. ex: És tan maleit que ni els pares ni els mestres poden *en ell. cast.:  travieso , malo . 4 . Referit a un animal: perillós, ferotge, rabiós. ex: No t'acostes al gos, que és molt maleit. cast.: peligroso, feroz, rabioso. ETIM: del llatí maledĭctu , part. pass. de maledīcĕre , ‘maleir’. NOTA: semànticament, és paral·lel a l'adj. francés méchant . vegeu beneït

loc . verbal Estar alhora molt cansat i baldat per l'efecte de l'esforç. ex: Estic morta a canyades, entre el calor de hui i tota la mampresa que m'he agarrat. vegeu canyada MCGM

[kaɲá] plur .  [kaɲáes]   subst . f . 1 . Multitud de canyes; v all estreta plantada de canyes. 2 . Colp pegat amb una canya. ex: Li va pegar una canyada i *casi li trau un ull! cast. cañazo .  3 . Acte de tirar la canya a l'aigua per a pescar . ex: Una canyadeta… i ja estava pescant!  ETIM: derivat per canya . Els topònims Canyada corresponen al cast. Cañada amb el significat de ‘vall estreta’, ‘faixa de terreny on creixen canyes’.  diàleg de l'informant: Canyades: Partida del terme municipal d'Oliva on antigament hi havía molts canyars. En el seu centre s'hi troba el Camí de les Canyades que va des del Camí de les Bruixes fins a Verge de la Mar. "Les Canyades" ha estat una partida tradicional d'estiueig.  MAFS

joriola (font: MAFS) [ʤoɾiɔ́la] vulgarisme * juriola , j uliola, lluerna subst f . Peix de la família dels tríglids,  espècie Trigla corax, de 30 a 40 cm. de llarg . Es caracteritza pel fet de tenir el cap voluminós i protegit per una cuirassa òssia amb agullons als opercles, dues aletes dorsals, la cua recta i les pectorals molt grosses, en forma de ventall i amb tres radis anteriors. Habita a la regió costanera de la plataforma continental, sobre fons arenosos i fangosos;  abundant pel roquer, alguer i sapes de la costa, on es pesca preferentment pel mes de juliol . S'alimenta de mol·luscs i peixos menuts.  cast. gallina de mar.  ETIM: d'un diminutiu llatí * juliola , derivat de iulis , - ĭdis ; segons algunes fonts sembla derivat de juliol , per l'època de l'any en què es practica preferentment la pesca d'estos peixos. vegeu * joriol diàleg de l'informant: La "juliola" pronunciada "joriola" és l'espècie Trigla lucer...

Tres quilos d'arròs  em menje en un día;  tres quilos d'arròs  i una gallina.  Tres quilos d'arròs,  i, *encà badallant, díhuit mandarines  i una carabassa; i estaré tres dies  a l'excusat cagant!! MAFS

[rozíwes] subst . propi . f . diminutia afectiu superlatiu de l'antropònim Rosa . ex: Rosiues, bonica! Vine a la mare! ETIM: Cal destacar com en este cas el diminutiu - iua (<- iu ) passa a plural formal sense perdre el valor singular.

[aʤúntáɾse] amigar-se, amistançar-se v . pron . Viure en concubinat, sense estar casats; tindre una relació afectiva i alhora sexual habitual d'home i dona fora del matrimoni. ex: Ara els jóvens no s'ho pensen a l'hora d'ajuntar-se. ETIM: format damunt junt del llatí iŭnctum , ‘unit’ (o bé d'un deriv. llatí * adjunctare , mat. sign.).

[giatá] subst . f . Colp de bastó (gaiato/*guiato) donat amb força. ex: Quan se li va acostar li va arrear una bona *guiatada. ETIM: de * guiato , amb el sufix -ada , que sol expressar 'referència a' o increment. vegeu * guiato

guiato 2 [giáto] gaiata, gaiato subst . m .  Bastó que usen els pastors encorbat a la part superior; bastó usat tradicionalment pels coixos i les persones majors. ex: El *uelo no està. No veus que no està el *guiato? cast. cayado ,    gancho .  ETIM: del llatí vulgar hispànic (baculus) *cajatus '(bastó) com un garrot', der. del llatí tardà  caja 'porra o garrot', amb possible influx fonètic preromànic o aragonès pirinenc; forma masculina de gaiata (com en castellà cayado i cayada). a la parla d'Oliva hi ha una caiguda de la [a], pròpia de la forma general, per interferència semàntica amb guia :  mot comú a totes les llengües romàniques occidentals, d'origen germànic d'agrupació poc clara, potser del gòtic * widan  'ajuntar-se; acompanyar, guiar algú', documentat només en el derivat gòtic  gawidan , testificat en el bearnès  gabildà  'guiar'. guiato 1

[ʤoɾiɔ̞́ɫ] vulgarisme juliol subst . m . El seté mes de l'any (31 dies) en el calendari gregorià. ex: Sempre tornen pel *joriol.  cast. julio   ETIM: del llatí iūliŏlu , derivat dim. de iūlius . El francés també n'ha mantingut un diminutiu, juillet . Mes afegit per la reforma del calendari romà i que va ser anomenat així després de l'assassinat de Juli Cèsar, l'autor de la reforma, i perquè es pensava que havia nascut en aquell mes. En l'antic calendari romà es deia quintilis perquè ocupava la cinquena posició. Vulgarment passa a dir-se * joriol per harmonia vocàlica [u] > [o] i per dissimilació consonàntica [l] > [ɾ].