prova

[askófia] còfia subst . f . 1 .   Peça de roba de cap femenina, que el cobrix parcialment, generalment blanca i de mida petita, feta de tela, de randes o de cintes, el cap i que sol formar part de la indumentària de les dones de certs llocs i de l'uniforme de les infermeres, de les religioses, de les cambreres, de les assistents, de les criades, etc., com a complement de l'uniforme. 2 . bleda  Dit d'una persona ingènua o no gens espavilada;  mancada de caràcter, de decisió; de vigor, d'iniciativa. ex. Quina escòfia! Sempre li la peguen. No compta mai els diners que li tornen. ETIM.: d'origen incert, potser del llatí tardà cofia , ‘gorra’; en aràbic kūfiya tot i que no és paraula pròpiament aràbiga, malgrat d'estar estesa per molts de països musulmans. Diàleg dels informants –Sempre m'ho ha dit ma mare quan he fet alguna cosa malament o per ser massa vergonyosa. També són escòfies totes les dependentes de les tendes que no li han donat bé les tor...

[raskló] subst . m . 1. Au  de l'ordre dels gruïformes, de la família dels ràl·lids  (Rallus aquaticus) de 28 centímetres, plomatge gris  blavós a les inferiors  i castany ( bru oliva )   a les parts superiors  amb els flancs ratllats de blanc i negre, i el bec llarg i roig, que habita en pantans i aiguamolls. 2. rascló , -ona   [rasklóna] fig. Infant amb unes característiques físiques i psicològiques que el predisposen a l'activitat i a l'entremaliadura. ex. Veges tu, quin rascló! Ara em diu que no s'ha menjat ell el pastisset! Diàleg de l'informant Un xiquet flaquet que no para *quet? CMN

[tɔ́ka] interjecció exclamativa polivalent pròpia de la conversa informal; segons l'entonació i el context comunicatiu s'empra per a expressar alegria, entusiasme, incredulitat…; també expressa una invitació al moviment o al desplaçament.  ex.: –Toca! Ja ha arribat!  –Toca! Vols prendre'm el pèl! –Toca, toca! Que ja són les dotze!  Locucions sinònimes: Gràcies a Déu! Encara sort! Tant debò! No és seriós! No m'ho crec!; Ràpid! Afanya't! Anem!  ETIM.: Imperatiu del verb tocar , d'origen onomatopeic ( tokk ), possiblement existent ja en el ll. vg. (* toccare ), al·lusiu al so de qualsevol objecte batut, colpejat.