prova

[kalfaðóɾ] o [ kaɫfaóɾ] s ubst .   m . Instrument per a escalfar.  Vegeu casset cast. calentador .  Etim.: derivat de l'adj. calfador , des del verb llatí calefacĕre (> calfar).  Diàleg dels informants Recorde que a casa el cassó li deiem també "calfador". Posa el calfaor (calfador) en la llet al pare. JM,  JLJ, RM

[kasét] cassó m .  Atifell de cuina  de forma aproximadament semiesfèrica,  constituït per un recipient menut de forma aproximadament semiesfèrica,  amb mànec relativament llarg, que serveix per a bullir aigua o per altres usos culinaris  cast. cazo .  Etim.: derivat dim. de cassa – del llatí cattĭa (gr. cyathos ) ‘tassa’ (cfr. REW 2434), o de l'àrab qaṣ'a ‘escudella gran’ –, amb canvi de gènere per influència del castellà cazo . (DCVB); o d'origen incert, probablement d'un preromà, no cèlt. ni protohispànic, * kattia / kattio -, provinent d'una forma protohel·lènica o mediterrània, afí a formes micèniques (GDLC). RM, JLJ, JMC, JES, SG

pirma [píɾma] pilma subs. f. Emplastre medicinal confortant.  ex. Està desllomat, pobret. Posa-li una pirma. cast. bizma, emplasto, cataplasma, parche.   Etim. del gr. ἐπίθεμα (llatí epithĕma ), 'apòsit'.  Documentat amb la grafia 'pirma' al Diccionario valenciano-castellano (1851) de Josep Escrig.  RCN

[bɾamáɾ]  1 . v. intr.   Cridar, f er brams, l'ase o altres animals. cast. rebuznar (dels ases), rugir (dels lleons), bramar (dels bous, etc.). ex. Hi-hà, hi-hà… com bramen els burros. 2.  Cridar fort, les persones. cast. bramar , rugir . ex. Brama tant que no sé què diu. 3. Cantar fent grans crits  i desentonant . cast. bramar , berrear . ex. Com sempre. Borratxo… bramant pel carrer. 4.   Plorar fort. ex. El xiquet? Tota la nit bramant. cast. berrear . 5.   Parlar molt irracionalment. ex. Eixe poctrellat només sap bramar. cast. rebuznar   6.  Fer soroll fort la mar, l'aigua impetuosa o la tempesta. cast. bramar . 7.  Tindre s ensació insuportable de cremor, picor, coentor. ex. Em fa mal el tall? Digues que em brama. Etim.: del germ. brammon , mat. sign. (DCVB), d'origen onomatopeic, comú amb altres llengües romàniques (GDLC).

[mínso] adj. m. i f. Que té poca grossària i consistència; escàs, exigu. cast. endeble, desmedrado. Etim.: incerta, probablement resultat d'un creuament de manso i míser . comentari de l'informant He escoltat moltes vegades la paraula "minso", eixe meló està minso . MGJ

[tɔ́ɾa] subst . f . Estat de torpor, d'ensopiment, de poca agilitat mental, d'estupidesa. ex. I cosint-cosint m'ha entrat una tora que, veges tu, m'he punxat. Etim. desconeguda comentaris dels informants: Tindre "tora" ("o" ben oberta, que som d'Oliva): estar ensopit, adormissat... però amb un cert biaix pejoratiu. En efecte: quan per exemple estaves treballant i no se't veien massa ganes, o quan escoltaves algú trafegant per casa, i senties: "Xica, m'ha entrat una tora que estic que no avance res, 'avosaes'! Mira, així estic ara jo davant l'ordinador..."  JM Quina tora!