Estar *emfambrat
[estáɾ aɱfambɾat] loc. verbal. Patir fam, patir gana molt intensa.
Ex: Encara no dinem? Estem emfambrats!
cast. hambrear, estar hambriento.
ETIM.: fam ve de l'acusatiu del llatí fames, famis, que passa a ser fame; el nostre mot sembla venir del llat. vulg. *famen, -ĭnis, del qual procedeix el castellà hambre per evolució del grup -mn- a -mbr-. Tenim doncs dues possibilitats:
a) Que siga una construcció popular sobre la base de hambre (*enhambrado) amb emf-.(en- fam).
b) Que vinga d'una evolució paral·lela d'origen mossàrab, més pròxima de les solucions evolutives castellanes que no de les catalanovalencianes.
MCGM, JC
el grup musical La comuna de la Font d'En Carròs, canta:El tercer món mor emfambrat
està malalt i endeutat
Fons Monetari fins a quan?
És ben cert que el recurs al mossàrab és com dir que no sabem per què algunes solucions se n'ixen de la regla. Però també és cer que hi ha una sèrie de mots van lligats a solucions que no es poden justificar per interferències del castellà fàcilment explicables. El 'mossàrab' és el recurs que justifica la presència de formes com ara llomello 'llom', cuquello 'cuquet', regomello (del llatí *recomedium derivat de comedĕre ‘menjar' –Coromines dixit), Moraira 'morera', Llombai 'lloma', Balones 'valletes' … que no són estructures neollatines que segueixen les pautes d'evolució del llatí al català. En estos casos suposen aportacions anteriors més que no anòmales d'un romanç diferent arrelat a la terra abans de la presència de l'àrab i de la colonització posterior dels nostres avantpassats directes. No és una hipòtesi massa contundent però és útil.
ResponderEliminarTe n'estic molt agraït de l'aportació. Davant de l'argument d'autoritat hem de saber retre els tòpics. Aniré modificant a poc a poc els articles amb referències al "mossàrab".
ResponderEliminar